En aquest blog els alumnes de 4t d'ESO tracten temes científics del seu interès. http://www.institucio.org/mestral

dimecres, 7 de novembre de 2007

Dones de ciència

Juliana Morell

Va néixer al barri del Raval de Barcelona, concretament al carrer de la Cendra, l’any 1594. Amb vuit anys ja parlava i escrivia en llatí, grec i hebreu. Per problemes financers del seu pare, que era banquer, la seva família es va haver de traslladar a Lió. Va ser en aquella ciutat francesa on, segons els cànons de formació universitària de l’època, va seguir una formació universal.

Estudià dret civil i canònic, filosofia i també física i astronomia. Si la presència de dones a la universitat era prou minsa en aquells moments, el fet d’interessar-se per disciplines de l’àmbit científic convertí el seu cas en un dels pocs que estan documentats a tot Europa.
De Lió es traslladà a Avinyó, on aconseguí el grau doctoral en dialèctica i ètica l’agost del 1608, amb l’obra Oració recitada davant Pau V. El 15 de setembre del mateix any, quan en tenia catorze, entrà al monestir de les monges dominicanes de santa Pràxedes, a Avinyó.
Juliana Morell és l’única dona que apareix al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Maria Elena Maseras Ribera

Neix a Barcelona el 25 de maig del 1853. Fa el batxillerat i decideix estudiar medicina. Pel que sembla, la seva intenció era estudiar a casa amb tutors particulars i assistir a la universitat només per examinar-se, però un canvi en les disposicions administratives l’obligaren a seguir les classes presencialment.
El mes de setembre del 1872 Elena Maseras fou la primera dona de l’Estat espanyol a trepitjar les aules de la Facultat de Medicina com a estudiant. Segons s’explica, la seva entrada fou rebuda amb aplaudiments per part dels companys. Dos dels seus germans més joves li van seguir els passos i també van estudiar medicina.
Acaba els estudis l’any 1878 i l’1 de febrer del 1879 demana permís per examinar-se del grau de llicenciatura en medicina. El fet que fos dona produí gran confusió en els òrgans burocràtics, que trigaren més de tres anys a atorgar-li el permís per examinar-se.
Obtingué el permís el 19 de juny del 1882, s’examinà el 25 d’octubre i obtingué un excel·lent. No hi ha constància, però, que es doctorés.
Desanimada per les dificultats burocràtiques, es dedicà a l’ensenyament primer a Vilanova i la Geltrú i després a Maó, on morí l’any 1905.
Des del dia 8 de març de 2006 una illa interior de l’Eixample, al carrer Rosselló, porta el seu nom.

Dolors Aleu i Riera

Neix a Barcelona el 3 d’abril del 1857. Acaba el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressa a la Facultat de Medicina. Acaba els estudis el 1879, però no té permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril del 1882, i s’examina el 19 de juny d’aquell any. Aprova amb excel·lent i es converteix en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctora a Madrid al final del setembre del 1882.
Publica la tesi doctoral titulada «De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer» (1883). S’especialitza en ginecologia i medicina infantil.
La doctora Aleu i Riera portà una vida professional molt activa durant 25 anys. Va ser professora d’higiene domèstica a l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la rambla de Canaletes.
També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara «Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños». Morí el 19 de febrer del 1913.

Manuela Solís i Claràs
Manuela Solís i Claràs (València, 1862 - 1910) fou una ginecòloga valenciana, la primera dona que obté la llicenciatura en medicina a la Universitat de València. Amb setze anys, s'examina d'ingrés a l'Institut de València. Cursa els estudis de Batxillerat i els acaba amb la qualificació d'excel·lent. Entre 1882 i 1883 fa la preparatòria de medicina a la Universitat. El 1889 obté la llicenciatura en medicina, també amb excel·lent. El 1891 s'instal·la a París, on destaca com a professional entre importants investigadors de l'època, com són Pinard, Tarnier o Varnier.
L'abril de 1906 fou elegida membre de la Societat Ginecològica Espanyola, i combinà així les tasques clíniques amb la recerca. Com a fruit de la seva activitat publicà una obra titulada Higiene del Embarazo y de la primera infancia



Treball realitzat per: Xavi Cortés, Joan Fenoy, Marc Figuerola, Pedro Sánchez, Kevin Avilés.
Informació extreta de:
http://www.gencat.net/icdona/docs/calendari2007.pdf
Informació extreta de: http://ca.wikipedia.org/
www2.ub.edu/

dilluns, 5 de novembre de 2007

Ratapinyada

Ratapinyada

Ratapinyada, ratpenat, muriac o muricec és qualsevol mamífer de l'orde dels quiròpters (Chiroptera).Tots ells tenen les mans transformades en ales i alguns d'ells es guien i cacen per ecolocalització. Els ratpenats segons les espècies poden ser frugívors, insectívors o alimentar-se d'ocells i altres petits vertebrats. Alguns com els vampirs beuen la sang.


Espècies dels Països Catalans

De la família dels vespertiliònids, caracteritzada pel fet de presentar el musell sense excrescències nasals, el pavelló de l'orella amb tragus i la cua que a penes surt de la membrana alar, hi ha les del gènere Leuconoe i les del gènere Selysius abans agrupades en el gènere Myotis —Leuconoe daubentonii (ratapinyada clara d'aigua) i L.capaccinii (ratapinyada de peus grossos)—, les del gènere Selysius S.mystacinus (ratapinyada de bigotis), S. natteri (ratapinyada de Natterer), S. bechsteinii (ratapinyada de Bechstein). Les del gènere Pipistrellus (ratapinyada comuna), P.Kuhlii (ratapinyada de vores clares) i P.savii (ratapinyada muntanyenca).
Les del gènere Barbastella (ratapinyada de bosc), les espècies Plecotus auritus i Myotis myotis (conegudes com a ratapinyada orelluda), Miniopterus schreibersii (ratapinyada de Schreiber), Vespertilio serotinus (ratapinyada dels graners) i finalment Nyctalus noctula (nòctul).
Entre les pertanyents a la família dels molòssids, de característiques semblants a l'anterior, però amb la cua sortint força de la membrana alar, hi ha la ratapinyada de cua llarga Tadarida teniors.De la família dels rinolòfids, caracteritzats pel fet de presentar unes excrescències en forma de ferradura en el musell, cosa que justifica el nom de ratapinyada de ferradura que hom els dóna, totes elles pertanyents al gènere Rinolophus.

Els ratpenats quan estan volant s'orienten gràcies a un so que fan ells, que els humans no l'arribem a sentir, i fa que aquest so reboti per les parets que hi ha just per on està volant en aquell moment i quan arriba el so a una paret rebota i li arriba al ratpenat. D'aquesta manera el ratpenat sap per on pot girar. Tot aquest procés es fa en molts pocs segons.

Treball realitzat per :

  • Joan Guillem Castell Ros-Zanet
  • Pablo Fernández Peláez
  • Jaume Lopez de Recalde Martorell
  • Adrián Polo Alcaide
  • Alex Soler Aguilera

Informació obtinguda de:

Fotografies:







dimecres, 31 d’octubre de 2007

Submarins

Submarins
Què és un submarí?
El submarí és un tipus d'embarcació que permet de realitzar viatges per sota l'aigua. N'hi ha de militars i civils. Els submarins poden anar impulsats per combustibles fosils. El terme submarí inclou un ventall de vehicles molt diferents, des de vehicles científics monoplaça que poden estar
submergits poques hores, fins a submarins militars nuclears gegants que poden estar mesos sota l'aigua.

El problema de tornar a surar


El problema de pujar i baixar per l’aigua ja el va solucionar William Bourne en el seu disseny del 1580. El divuitè artefacte del seu llibre ofereix una descripció lúcida de per què sura un vaixell (per desplaçar un volum d’aigua equivalent al seu pes) i de com, en disminuir el seu volum, es pot enfonsar. El submarí de Bourne estava equipat amb unes bosses que, a mode de manxa, podien inflar-se o desinflar-se d’aire per així augmentar o disminuir el volum de la nau. Un altre mètode consisteix en controlar el pes de la nau.
Al cap i a la fi, es tracta de regular la densitat del submarí. Si la seva densitat és superior a la de l’aigua, s’enfonsarà; si és menor, surarà. La densitat es pot regular modificant el volum de la nau,
com va proposar Bourne, o bé es pot regular modificant el seu pes, com fan els submarins moderns. Aquests darrers estan equipats amb tancs de llast que s’omplen completament d’aigua per submergir-se o d’aire (emmagatzemament com aire comprimit) per emergir.



Treball realitzat per: Oriol Vives, Xavi Bergadà, Adrià Cancho, Iván Márquez i Macel Sadurní.

Informació extreta de:
http://www.portaleureka.com/content/view/304/71/lang,ca/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Submar%C3%AD

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Els núvols

Els núvols: formació, classificació i senys del temps

Un núvol és un volum d'aire que es fa visible perquè conté moltes i minúscules partícules d'aigua, cristalls de gel, gotetes d'aigua congelada o una combinació d'aquests elements; al voltant de 1000 partícules per centímetre cúbic.
Els núvols es formaran quan el vapor d'aigua contingut en l'aire canviï d'estat i passi a ser líquid o sòlid, ja que en estat gasós és transparent.

Classificació dels núvols
La diferent composició dels núvols, fan que aquests puguin ser molt diferents els uns dels altres. Es poden classificar
per diferents criteris:constitució física, evolució, dimensió i altitud.

1. Núvols baixos
Estratus : Són núvols baixos que no tenen desenvolupament vertical. Formen una capa molt uniforme, semblant a una boira però
sense tocar al terra. Es presenten com una massa de color gris uniforme, però amb molt poca dimensió.
Estratocúmulus : Són núvols molt habituals i de gran extensió que poden cobrir el cel i ja presenten un cert desenvolupament
vertical. Si són molt foscos, indica que estan molt estratificats en diverses capes i poden semblar amenaçadors.
Nimbostratus : Núvols molt complexos, formats per una capa baixa, amorfa, de color gris fosc força uniforme. És el tipus de núvol que dóna una precipitació contínua i persistent, ja sigui d'aigua o de neu. Cobreixen gran part del cel, no tenen contorns definits ni relleus marcats i presenten una superfície molt mal definida.
Cúmulus : Són núvols densos de desenvolupament vertical que tenen la part superior en forma de cúpula amb protuberàncies arrodonides i una base horitzontal. Solen formar-se durant el matí, essent petites taques blanques en el cel que poden formar alineacions paral·leles a l'horitzó

Cumulonimbus : Són masses molt potents de núvols, amb un gran desenvolupament vertical, que formen una gran columna o torre i la part superior és de textura fibrosa i es pot estendre en forma d'enclusa. Generalment és producte del desenvolupament d'un cúmulus congestus. La base del núvol es torna molt fosca, i s'envolta de fragments de núvols baixos de tot tipus.




2.Núvols mitjos

Altocúmulus : Poden presentar una estructura filamentosa i altres vegades una aparença difosa, però sempre amb un creixement vertical. Poden ser precursors de sistemes frontals si es presenten en forma agrupada; els que es presenten més aïllats i com a nuclis individualitzats van darrere del pas dels fronts.
Altostratus : Són núvols que es presenten en capes uniformes, de color grisós i ocupen gran part del cel en forma de bandes uniformes. A traves d'aquests núvols el sol pot passar de forma esmorteïda.

3. Núvols alts
Cirrus : Són un dels tipus més freqüents de núvols més alts. Es troben a altituds superiors als 8 Km d'alçada i a
temperatures molt baixes, inferiors als -40ºC. Apareixen isolats en forma d'unitats reduïdes de núvols blancs, esfilagarsats
i són molt habituals en qualsevol època de l'any.
Cirrostratus : Tenen l'aparença d'un vel nuvolós molt prim, de color blanquinós, que acostuma a cobrir la major part del cel. És un tipus de núvol molt propi de sistemes frontals poc actius i molt desgastats, alhora que poden donar lloc a la formació d'halos quan els travessa la llum solar.
Cirrocúmulus : Petits núvols alts, de forma molt uniforme i formats per petites aglomeracions en forma de boletes d'aspecte sedós que solen presentar-se en bandes i poden tenir unes coloracions brillants i amb tonalitats del blanc
al gris.

Font d'informació: xtec i wikipedia.
Imatges obtingudes de: http://ozo.am.ub.es/~jtoda/nuvols.html

Treball realitzat per Àngel Casanelles

dilluns, 29 d’octubre de 2007

El manatí

El Manatí

El manatí és el nom comú d'un grup de grans mamífers aquatics de la familia (Trichechidae) i genere (Trichechus) també coneguts com vaques de mar.
El manatí és herbívor, i passa la major part del temps pasturant en aigües poc profundes. Els manatins habiten les arees costaneres poc profundes i els marjals d'America del Nord, Central, i del America del Sud, i el Carib.


Al neixer els manatins medeixen i pesen a prop de 30 kg i quan son grans poden arrivar a pesar 500 kg. I medir mes de 3 metres de llargada.Degut a que els manatins son animals de grans proporcions tenen pocs depredadors naturals, amb l’eccepció de l'home.

Un problema adicional es que els manatins es reprodueixen molt lentament. Als 5 anys els manantins ja estan preparats per aparellarse i produir una cria cada 2 o 3 anys, pero el periode de gestacio es de 13 mesos, un dels mes llargs en l'especie animal. La poblacio de manatins s'estima només en 2600 individus.

La major amenaça per els manatins es l’esser humà ja que degut amb la lentitud amb la que es desplaçen i l'agresivitat que tenen, que és zero són una presa façil per el home.
Tot i així an de afrontar altres perills com ara no colisionar amb els vaixells,també el fet de que es poden quedar atrapats en xarxes de pesca, s'empasen hams etc....

Els benefiçis que en treuen els humans es que del seu cos s'en extreu una gran quantitat de carn, tanta que pot alimentar una familia duran un periode bastan llarg de temps.

Informació extreta de la web www.campus.uab.es

Treball realitzat per Joaquim Cueva, Àlex Ramón

Els insecticides

Els insecticides

La funció dels insecticides és matar insectes. L’ús dels insecticides s’ha incrementat enormement en aquests últims temps en l’agricultura i en usos domèstics. Els insecticides, actuen sobre els insectes de diferents maneres; algunes vegades, actuen per via digestiva i altres, afecten a l’aparell respiratori.

L’estat en què s’utilitzen també és diferent; n’hi ha que es troben en estat líquid, com els compostos arsenicals que tenen la funció de matar els insectes devoradors; n’hi ha de sòlids, que es troben en pols finíssima i que tenen la funció de recobrir les plantes i també n’hi ha en estat gasós, que s’utilitzen en forma de boirina o vapor.

Durant la segona guerra mundial, l’exèrcit anglosaxó va utilitzar en grans quantitats l’anomenat DDT, l’insecticida més potent conegut fins ara, inventat l’any 1874 per un estudiant alemany anomenat Zeidler, però que no ve ser industrialitzat. L’anomenat DDT, s’utilitza en estat líquid i en pols. És tant potent, que molts científics han demanat que es prohibeixi la seva utilització, perquè si s’utilitzés sense mesures, podria fer desaparèixer els insectes pol·linitzadors, amb el resultat del qual les fruites i les llegums es convertirien curiositats.

La possibilitat de preparar algun insecticida en els quals algun dels seus àtoms sigui radioactiu, ha permès conèixer exactament la distribució del producte actiu a l’interior de l’insecte, la seva acció sobre determinades parts de l’animal, la naturalesa dels efectes residuals i la possibilitat que l’insecticida vagi a parar als aliments, especialment vegetals. Malgrat la garantia d’atoxicitat per a persones, animals i plantes amb els quals solen anunciar-se i vendre’s els insecticides, el cert és que no sempre resulta així, i pel seu ús poc moderat, s’han donat casos concrets d’extinció total d’espècies animals en una comarca.
Davant aquest risc, per contes de matar els insectes directament, s’estudia la manera d’impedir la seva reproducció, paralitzant el seu creixement mitjançant hormones i evitant, per tant, que arribin a adults i posin ous, esterilitzant els mascles per mitjà de radiacions, com s’intenta amb la mosca de l’olivera. Últimament, de les plantes s’han obtingut insecticides més eficaços que els d’origen químic i que no presenten cap perill per als altres animals.

Treball realitzat per Joan Fenoy.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Ramon Margalef

Ramon Margalef

Ramon Margalef va morir a Barcelona, la seva ciutat natal, el diumenge 23 de maig del 2004. Tenia ja 85 anys d’edat. Va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i un dels científics espanyols de més prestigi del segle XX. Ha fet una contribució en camps com la limnologia*, l’oceanografia i l’ecologia teòrica.



Margalef va nèixer a Barcelona al 1919. La seva educació va ser interrompuda per la Guerra Civil espanyola al 1938, quan es va incorporar a l’exèrcit republicà. Posteriorment a la victòria franquista, se’l va obligar a complir tres anys addicionals en el servei militar. Més tard, va treballar com a missatger en l’Institut Botànic de Barcelona, i com a empleat d’assegurances, fins què va obtenir una beca i va aconseguir la seva llicenciatura a la Universitat de Barcelona (1949). Després d’acabar el seu doctorat en només dos anys, va començar a treballar en el recentment fundat Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, institució que va presidir de 1965 a 1967. Margalef va ser nomenat al 1967 catedràtic d’ecologia, el primer a Espanya, càrrec que va mantenir a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació vint anys més tard.



Va ser l’autor de més de 400 treballs científics i llibres. Els seus primers treballs, la majoria publicats en castellà durant les dècades dels 40 i 50, es van concentrar en les comunitats planctòniques en aigües continentals i marines. No és fins a final dels anys 50, amb la traducció a l’anglès de la seva ponència inaugural en qualitat de membre de l'Acadèmia Reial d'Arts i Ciències titulada "Information Theory in Ecology" ("La Teoria de la Informació en l'Ecologia"), que va aconseguir una audiència mundial. És amb un altre article pioner, "On certain unifying principles in ecology" ("Sobre certs principis unificadors en ecologia"), publicat a American Naturalist al 1963, i el seu llibre "Perspectives in Ecological Theory" ("Perspectives en Teoria Ecològica") basat en les seves classes magistrals a la Universitat de Chicago i publicat al 1968. En termes generals, els seus estudis han contribuït al nostre coneixement i comprensió de l’estructura espai-temps dels ecosistemes, la relació entre diversitat, biodiversitat, estabilitat i connectivitat, el paper de l’energia exterior en la productivitat biològica, i les interrelacions entre la successió ecològica i l'evolució. Moltes de les seves idees estan resumides en el seu llibre "La nostra Biosfera" publicat al 1997.



En les seves classes dictades a la Universitat de Barcelona no va parar de promoure la creativitat en el pensament i de transmetre les seves idees, incitant els seus estudiants a "sortir i descobrir la natura" per ells mateixos. Les seves idees i conceptes es presenten resumits en dos llibres de text fonamentals: "Ecologia" (1974) i "Limnologia" (1983).Ha estat guardonat per diverses institucions en diferents països i regions del món. La llarga llista de distincions inclouen la medalla del Príncep Albert (França, 1972), el Premi Huntsman (Canadà, 1980), el Premi Ramon y Cajal (Espanya, 1984), el Premi Alexander Von Humboldt (Alemanya, 1990), el Premi d’excel·lència en Ecologia (Alemanya, 1995), la Medalla d’or del CSIC (Espanya, 2002) i tots els principals honors públics atorgats per Catalunya.



Ramon Margalef va exemplificar un d’aquells casos excepcionals en els quals un intel·lecte excel·lent coexisteix amb qualitats personals igualment excepcionals. L’abast dels seus coneixements, la seva naturalesa humana, la seva modèstia, la seva honestedat i el seu sentit de l'humor li van concedir una categoria humana que el va situar més enllà de les seves qualitats científiques. Molt queda per aprendre del seu enfocament sobre la ciència i la vida en general, en la qual destaca una insaciable i infantil curiositat que naixia del seu plaer per descobrir el món al seu voltant. En un món científic dominat per un reduccionisme programat, es va revelar com una de les poques ments capaces de veure un bosc quan la majoria de les altres només veuen arbres. Es va preocupar també de la visió que el públic pogués tenir de la ciència, i sempre va advocar pel compromís del rigor científic en matèria de polítiques ambientals. En aquest sentit es va definir a ell mateix com un "pessimista actiu". En les seves pròpies paraules: "Si Déu ens va posar a la Terra, tenim el dret de fer ús d'ella, però convé que ho fem amb una certa intel·ligència".

*Limnologia: és la branca de la ecologia que estudia els ecosistemes aquàtics continentals(llacs, llacunes,rius i els aiguamolls)



Informació treta de:

Fotografies:
Membres del grup:
  • Joan Guillem Castell Ros-Zanet
  • Pablo Fernández Peláez
  • Jaume Lopez de Recalde Martorell
  • Adrián Polo Alcaide
  • Alex Soler Aguilera

diumenge, 16 de setembre de 2007

Trenquen la barrera de la llum!

Estic veient que aquest blog encara està de vacances i això no pot ser. Per tant posaré una notícia que he trobat per internet i que m'ha semblat "estar a l'alçada de les notícies super interessants que tenim".

Doncs el que us deia, la prestigiosa revista Nature, a publicat l'estudi de diversos científics en el NEC Research Institute de Princeton, segons el qual demostren haver trencat la barrera de la velocitat de la llum. Estava Einstein equivocat?

Per a aquest experiment, els investigadors van manipular un vapor amb àtoms irradiats per làser (fins aquí em seguiu oi?), aquest fet va causar un impuls que es va propagar a una velocitat (agafeu-vos fort i procureu no caure de la cadira) 300 vegades superior a la de la llum! De fet, la impresió que va donar és que l'impuls "va sortir de la càmara avans inclús d'haver entrat en ella"

La teoria de la relativitat d'Einstein entra en conflicte amb aquest experimet, ja que especifica que res pot viatjar més de pressa que la velocitat de la llum, encara que un dels investigadors del projecte va senyalar que la seva demostració no contradeix la teoria d'Einstein.

De fet, (atents que aquí es demostra que l'Einstein no anava equivocat) ell va dir que res amb massa pot viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, i els impulsos d'ones que van realitzar no tenen cap massa.

Espero que us hagi semblat interessant l'article. I a veure si aquests de 4rt li" donen corda" al blog!

Gerard C

diumenge, 27 de maig de 2007

Fractals

Fractals

Un fractal es un objeto geométrico cuya estructura básica se repite en diferentes escalas. El término fue propuesto por el matemático Benoît Mandelbrot en 1975. En muchos casos, los fractales pueden ser generados por un proceso recursivo o iterativo, capaz de producir estructuras auto-similares independientemente de la escala específica. Los fractales son estructuras geométricas que combinan irregularidad y estructura.

Aunque muchas estructuras naturales tienen estructuras de tipo fractal, un fractal matemático es un objeto que tiene por lo menos una de las siguientes características:

Tiene detalles en escalas arbitrariamente pequeñas

Es demasiado irregular para ser descrito en términos geométricos tradicionales.

Tiene auto-similaridad exacta o estadística.

Su dimensión de Hausdorff-Besicovitch no es entera.

Puede ser definido recursivamente.



Treball realitzar per Borja Moreno

Components:
Borja Moreno
Gerard Campillos
Miquel Canal
Enric Flecha
Carles Hidalgo

dimarts, 22 de maig de 2007

Gas natural

El Gas Natural

Què és?

El gas natural és una mescla de gasos que es troba freqüentment en jaciments fòssils, sol o acompanyant el petroli o en els dipòsits de carbó. Encara que la seva composició varia en funció del jaciment del que s'extreu, està compost principalment per metà en quantitats que comunament poden superar el 90% o 95%, i sol contenir altres gasos com ara nitrogen, età, CO2, H2S, butà, propà, mercaptans i traces d'hidrocarburs més pesats.

El gas natural que s'obté ha de ser processat per al seu ús comercial o domèstic. Alguns dels gasos de la seva composició s'extreuen perquè no tenen capacitat energètica (nitrogen o CO2) o perquè poden dipositar-se a les canonades usades per a la seva distribució a causa del seu alt punt d'ebullició. El propà, butà i hidrocarburs més pesats en comparació amb el gas natural són extrets, ja que la seva presència pot causar accidents durant la combustió del gas natural. El vapor d'aigua també s'elimina per aquests motius i perquè a temperatures properes a la temperatura ambient i pressions altes forma hidrats de metà que poden obstruir els gasoductes. Els composts de sofre són eliminats fins a nivells molt baixos per evitar corrosió i olors pernicioses. Per a ús domèstic, igual com al butà, se li afegeix unes traces de metil-mercaptà, perquè sigui fàcil detectar una fuga de gas i evitar la seva ignició espontània.

Com es va formar?

El gas natural es va formar fa milions d'anys amb llot, sorra, pedres, plantes i matèria animal, que en acumular-se gradualment en capes amb la pressió i la calor de la terra, es van convertir, en petroli i gas natural.
El gas natural el trobem en roques poroses de la crosta terrestre, les quals no estan en contacte amb l'aire. se sol trobar en jaciments de petroli o a prop d'ells, encara que tenint en compte el seu estat
gasós, pot presentar-se també sol.



El gas natural va ser descobert a Amèrica, el 1626 quan exploradors francesos van descobrir sortides naturals de gas, al llac Erie. Encara que la indústria del gas natural va tenir els seus inicis el 1859, quan el coronel Edwin Drake va cavar el primer pou on va trobar oli i gas natural a 69 peus, sota de la superfície.
Posteriorment es va construir una canonada que corria per 5 milles i mitja del pou a la vila de Titusville, Pennsylvania. Aquesta canonada que va comprovar que es podia transportar gas natural de manera segura i senzilla per a finalitats pràctics.


Principals jaciments

Com a fonts adicionals d'aquest recurs natural, s'estan investigant els jaciments d'hidrats de metà que, segons estimacions, poden suposar una reserva energètica molt superiors a les actuals de gas natural.

L'absència de jaciments de gas natural a Espanya i la seva situació geogràfica, en un extrem d'Europa i, per tant, molt allunyada dels que van permetre als Països Baixos i altres països d'Europa desenvolupar-se, van provocar que el gas natural no arribés a Espanya fins a finals de la dècada dels 60. Això va ser possible gràcies al desenvolupament de la indústria del gas natural liquat (GNL), que va permetre el transport d'aquest combustible en forma líquida en vaixells metaners. L'arribada del gas natural no va suposar l'aparició d'una indústria completament nova, sinó que va substituir el "gas ciutat" (provinent de la destil·lació d'hulla i naftes) que fabricaven les empreses distribuïdores des de mitjan segle XIX, tot i que sí que va provocar el desenvolupament accelerat d'aquesta font d'energia atesos els avantatges que oferia respecte del gas manufacturat. Aquesta circumstància, i la necessitat de disposar d'aprovisionaments a llarg termini, han fet que per a empreses com Gas Natural SDG el desenvolupament de la indústria d'aquesta energia passi per la contractació de nous proveïments.

Aplicacions:

Usuaris domèstics

Les aplicacions domèstiques són els usos del gas natural més comunament conegut. Es pot utilitzar per cuinar, rentar, assecar, escalfar l'aigua, escalfar una casa o climatitzar-la. A més, els electrodomèstics es milloren dia a dia a fi d'utilitzar el gas natural de forma més econòmica i segura. Els costos de manteniment del material que funciona amb gas són generalment més baixos que els d'altres fonts d'energia.

Aplicacions comercials

Els principals usuaris comercials de gas natural són els proveïdors de serveis de menjar|dinar, els hotels, els equipaments de serveis mèdics i els edificis d'oficines. Les aplicacions comercials de gas natural inclouen la climatització (aire condicionat i refrigeració), la cuina o la calefacció.

Indústria

El gas natural és una entrada|input per a la fabricació de la pasta de paper, del paper, de certs metalls, productes químics, pedres, argila, vidre i en la transformació de certs aliments. Pot ser igualment utilitzat per al reciclat de residus, per a la incineració, l'assecatge, la deshumidificació, la calefacció, la climatització i la cogeneració. Generació d'electricitat

Les companyies d'electricitat i els proveïdors independents d'energia empren cada vegada més el gas natural per alimentar les seves centrals elèctriques. Generalment, les centrals que funcionen amb gas natural tenen menors costos de capital, es construeixen més ràpidament, funcionen amb major eficàcia i emeten menys pol·lució atmosfèrica que les centrals que utilitzen altres combustibles fòssils. Els avenços tecnològics en matèria de disseny, eficàcia i utilització de turbines de cicle combinat, així com en els processos de cogeneració, fomenten l'ocupació|ús de gas natural en la generació d'energia. Les centrals de cicles combinats (CCGT) utilitzen la calor perduda per produir més electricitat, mentre que la cogeneració del gas natural produeix alhora potència i calor que són utiles tant per a les indústries com per als usuaris comercials. Aquesta cogeneració redueix molt fortament les emissions de gasos contaminants a l'atmosfera.

Vehicles de gas natural

El gas natural pot ser utilitzat com a combustible pels vehicles a motor de dues maneres: com a gas natural comprimit (GNC), la forma més utilitzada, o com a gas liquat.

El parc automotriu que funciona amb gas natural és aproximadament de 1.5 milions de vehicles a tot el món (segons l'Associació Internacional de Vehicles de Gas Natural). Les preocupacions respecte de la qualitat de l'aire en la major part de les regions del món esforcen l'interès per l’utilització del gas natural en aquest sector. S'estima que els vehicles que utilitzen aquest tipus de combustible emeten un 20% menys de gas amb l’efecte hivernacle que els vehicles que funcionen amb gasolina o amb dièsel. Contràriament al que es pensa comunament, l'ocupació|ús de gas natural als vehicles motoritzats no és una novetat, ja que ja s'utilitzaven en els anys 30. El gas natural en vehicles és alhora barat i pràctic.


Piles de combustible

La pila de combustible és un dispositiu electroquímic que permet combinar l'hidrogen i l'oxigen continguts en l'aire a fi de produir electricitat, calor i aigua. Les piles de combustible funcionen sense combustió, pel que gairebé no contaminen. Una pila de combustible pot ser utilitzada amb rendiments molts més elevats que els motors d'explosió ja que el combustible és directament transformat en electricitat i produeix més energia a partir de la mateixa quantitat de combustible. La pila de combustible no té cap peça mòbil, la qual cosa la converteix en una font d'energia relativament silenciosa i segura. El gas natural és un dels múltiples combustibles a partir del qual les piles de combustible poden funcionar.

Treball realitzat per Xavier Puiggròs, Alejandro Marmelada, Ferran Trepat, Joan Marc Deomènech i Jacob Gràcia

dijous, 10 de maig de 2007

Myrmecia pilosula o formiga Australiana

La formiga australiana




La Myrmecia pilosula o formiga australiana és una formiga d'un tamany considerable i a l'hora, la formiga més temuda de tota Austràlia. La Myrmecia pilosula mesura entre 8 cm i 15 cm i esta dotada d'un potent fibló molt perillós inclús per a un ésser humà.

La formiga Australiana és una formiga molt agresiva, inclús no respecta a les formigues de la seva pròpia colonia i entra en disputes sobre la captura d'insectes. Cacen el solitari, i gracies al fibló que posseeixen, son capaçes de capturar presses molt més grans que elles, com ara avispes o abelles. El seu verí és tant eficaç amb els insectes qu e es pot considerar el més verinós del món dels insectes, i fins i tot pot resultar perillós per a les persones. El verí paralitza a la pressa en qüestió de segons peró sense matar-los.

Molts cops aquestes formigues es traslladen a jardins de cases particulars on la terra és la més adecuada per a fer el seu formiguer i allà és on se solen prouir alguns conflictes amb les persones. Una picada d'aquestes formigues pot ser més problemàtica del que sembla, ja que és tant perillosa que si no s'arriba a temps a un hospital pot arribar a produir la mort. El verí actua com un calmant molt potent que acaba per aturar tots els musculs del cos, Però una injecció d'adrenalina és suficient com per a contrarrestar els efectes del verí.


Font d'informació:
Documental BBC "Naturaleza extrema", "Hormigas Asesinas"

Components del grup:
Gerard Campillos
Miquel Canal
Enric Flecha
Carles Hidalgo
Borja Moreno



dimecres, 2 de maig de 2007

Nanorobots

NANO-ROBOTS

Els nano-robots, seran particules minúscules que es faran servir per la protecció o defensa del cos humá. Està pensat per tindre un tamany des de mitja micra a 3 micres. Els material que s'utilitzarà serà el carbó, però en forma de diamant, ja que la seva força és molt gran.

Cap nano-robot ha sigut construït fins ara, però és conegut que no afectarà negativament a l'organisme. S’ha pensat en dos tipus de nano-robots, uns amb tubs rectes, formats per dos troços de metall i uns altres que formats per materials semiconductors. Tindran incorporats, en el seu interior, un microordinador que el permetrà fer al voltant de 1000 funcions per segon. Els càlculs que faran, seran simples i es transmetran per via acústica.

Això serà útil pels metges, de manera que podran anar obtenint dades de diferents nano-robots dispersats per tot l'organisme. Els nano-robots seran fàcilment diferenciables de lles cèl·lules, per la seva composició. La manera d'eliminar un nanorobot de l'interior del cos será simple.

Una utilització molt curiosa seria aquella que permetés netejar les dents. Pot sonar extrany, però uns quants nano-robots farien millor feina que el raspalls de dents. Aquestes partícules diminutes, podran arribar molt més a fons que un raspall. Podrien estar programats per funcionar durant uns quants minuts i després descomposar-se.

També s'utilitzarien per a prevenir els bacteris que arriben l'organisme, destruint-los abans de que puguin actuar.

Tindran incorporat un làser que enviarà de manera constant uns paquets d'ones de matèria. Això es farà, per poder dipositar àtoms a la superfície amb una gran precisió, aconseguint d'aquesta manera la producció de petites nano-estructures. Aquest làsers podran ser controlats i es podrà enfocar en aquells llocs en què sigui necessari.

Fonts d'informació:
*http://www.ewh.ieee.org/r10/bombay/news3/page4.html
* http://ar.geocities.com/SGOEP2/NANOTECNOLOGIA_archivos/frame.htm

Components del grup:
Miquel Canal
Carles Hidalgo
Enric Flecha
Borja Moreno
Gerard Campillos



Marie Curie

Marie Curie






Nascuda a Varsòvia, Polònia, ocupada en aquell temps per la Rússia tsarista, amb el nom de Maria Skodowska. Filla d'un matrimoni culte, el pare era professor de matemàtiques i física i la mare de música. Malgrat tenir feina, mancaven de recursos. La seva mare va morir quan ella tenia 11 anys, de tuberculosi i no va poder donar tot l'afecte als seus fills perquè podia contagiar-los per contacte. María mostra la seva afició per la lectura a l'edat de quatre anys, llegint ja perfectament. Més endavant s'interessaria per la física i es gradua amb 15 anys. A Polònia no se’ls permetia acudir a la universitat a les dones, però existien classes clandestines que feien antics universitaris, que tenien el nom d'universitat volant.La seva germana més gran, Bronia, va marxar a París per estudiar i obtenir un títol oficial, i va preparar el terreny per a María. Bronia es casa amb un francès que compta amb recursos i flama la seva germana, que es va traslladar a París el 1891 i va estudiar química i física en la Sorbona.
El 1893 aconsegueix la llicenciatura de física, aconseguint el primer lloc de la seva promoció i el 1894 també es llicencia en matemàtiques com la segona de la seva promoció. El 1894 també coneix el que seria el seu marit Pierre Curie, que era professor de física. Els dos comencen a treballar junts en els laboratoris i a l'any següent Pierre es declara a Marie, casant-se el 26 de juliol, en un casament senzill en el qual els van donar alguna cosa de diners. Amb aquests diners es van comprar dues bicicletes i es van passar tot l'estiu viatjant per França amb elles, allotjant-se en fondes i menjant poc. El seu matrimoni va durar onze anys, fins a la tràgica mort de Pierre. Aquell any es van descobrir els raigs X i el 1896 es descobreix la radioactivitat natural. Marie és animada per Pierre perquè faci la seva tesi doctoral sobre aquest últim descobriment. El 1897 té la seva primera filla, Irène

Estudi de la radioactivitat:
Marie i Pierre van estudiar els materials radioactius, en particular l'urani en forma de pechblenda, que tenia la curiosa propietat de ser més radioactiva que l'Urani que s'extreia d'ella. L'explicació lògica va ser suposar que la pechblenda contenia traces d'algun element molt més radioactiu que l'urani. També descobreixen que el tori podia produir radioactivitat. Després de diversos anys de treball constant, a través de la concentració de diverses classes de pechblenda, van aïllar dos nous elements químics. El primer, el 1898, va ser anomenat com a poloni amb referència al seu país natiu, i l'altre, radi a causa de la seva intensa radioactivitat. Sempre van treballar en aquests anys en un cobert i Pierre era l'encarregat de subministrar tots els medis i artefactes perquè Marie treballés. Pierre tenia temporades de gran fatiga que fins i tot l'obligava a reposar en llit, a més que els dos sofreixen cremades i nafres produïdes pels seus perillosos treballs. Poc després Marie va obtenir un gram de clorur de ràdio, el que va aconseguir en haver de manipular fins vuit tones de pechblenda. El 1902 presenten el resultat i els conviden a tots els llocs, a tots els sopars i reunions, el que els porta a la fama. Els científics els enviaven cartes i els nord-americans els demanaven que donessin a conèixer tots els seus descobriments. Tant Pierre com Marie accepten i presten totes les seves investigacions sense voler lucrar-se d'això mitjançant patents, un fet que és aplaudit per tot el món.

Etapa final de la seva vida:
Durant la Primera Guerra Mundial Curie va proposar l'ús de la radiografia mòbil per al tractament de soldats ferits. El cotxe portava el nom de Petit Curie. La seva filla Irène comença a ajudar-la amb 18 anys. El gram de radi el dóna a la investigació científica, després li'n donarien un altre que també donaria a l'Institut del Radi de Varsòvia. El 1921 va visitar els Estats Units, on va ser rebuda triomfalment. El motiu del viatge era recaptar fons per a la investigació. En els seus últims anys va ser assetjada per molts físics i productors de cosmètics, que van usar material radioactiu sense precaucions. Curie va morir a prop de Salanches, França, el 1934 per leucèmia, deguda segurament a l'exposició massiva a la radiació durant el seu treball. La seva filla gran, Irène Joliot-Curie, també va obtenir el Premi Nobel de Química, el 1935, pel seu descobriment de la radioactivitat artificial, a l'any següent de la seva mort. El 1995 les seves restes van ser traslladades al Panteó a París, convertint-se així en la primera dona en ser enterrada en ell. Durant un període d'hiperinflació en els anys 1990, la seva efígie estava impresa als bitllets de 20.000 zloty a la seva Polònia natal. Existeix una pel·lícula biogràfica sobre ella i una biografia escrita per la seva filla Eva Curie el 1937, que ha estat traduïda a diversos idiomes i en espanyol està publicada dins de la col·lecció Austral.

Poloni: El poloni és un element químic a la taulaperiòdica el símbol de la qual és Po i el seu nombre atòmic és 84. Es tracta d'un rar metaloide radioactiu, químicament similar al teluro i al bismut, present en minerals d'urani.

Radi:El radi és un element químic de la taula periòdica. El seu símbol és Ra i el seu nombre atòmic és 88.És de color blanc immaculat, però s'ennegreix amb l'exposició a l'aire. El radi és un alcalinoterri que es troba a nivell de traces en mines d'urani. És extremadament radioactiu. El seu isòtop més estable, Ra-226, té un període de semidesintegración de 1.602 anys i es transmuta donant radó.

Informació extreta de Wikipedia
Treball realitzat per Alejandro Marmelada, Joan Marc Doménech, Xavi Puiggros i Ferran Trepat

Evolució humana

Evolució humana

Els homínids:Es diu així una de les dues famílies de simis en què es va dividir el grup dels primats. Mentre que en la família de l’orangutan, del goril·la i del ximpanzé no hi va haver canvis, fa 15 milions d’anys en la família dels homínids va començar l'evolució fins a l'home actual.



Els primers homínids i el llarg camí cap a l'home: Diverses van ser les espècies que van unir a l'home actual amb els primers homínid. Les espècies que van representar verdaders salts evolutius, és a dir, verdaders moments de canvi, van ser les següents:


Australopithecus: va ser el primer homínid bípede (caminava en dues potes i podia córrer en terreny pla). Posseïa mandíbules poderoses i forts molars. El seu cervell tenia un volum inferior als 400 centímetres cúbics. D'aquí es dedueix que el caminar dret es va produir molt abans que l'expansió del cervell.El primer australopithecus va ser trobat en la dècada de 1960 a l'Àfrica oriental.

Homo habilis: coexistint amb l'australopithecus va aparèixer aquesta espècie d'homínids. Tenien un cervell més gran, al voltant de 700 centímetres cúbics. La seva característica més important va ser el canvi en la seva forma d'alimentació: ja no només menjaven fruites i vegetals sinó també animals. Actualment els investigadors no estan d'acord sobre si l'homo habilis caçava intencionalment i fabricava estris per fer-ho.

Homo erectus: alguns el van considerar el representant directe de l'home, però avui se sap que molts austratopithecus anteriors tenien trets semblants. Són els primers homínids que es van distribuir àmpliament per la superfície del planeta, arribant fins al sud-est i aquest d'Àsia. Posseïen un cervell més gran que el de l'homo habilis: al voltant de 800 centímetres cúbics. Coneixien l'ús del foc i van fabricar el primer destral de mà. El primer homo erectus va ser trobat en java (Oceania) a finals del segle passat. La troballa de restes d'homínids d'aquesta espècie a les cavernes de Pequín va permetre la reconstrucció d'alguns aspectes de la seva vida.

Homo sapiens: va viure a Europa, a l'Àfrica i a Àsia. Les troballes arqueològiques reflecteixen canvis importants en el comportament d'aquesta espècie: utilització d'instruments de pedra i os més treballats, canvis en les formes de caçar, ús i domini del foc, ús del vestit, augment en la mida de les poblacions, manifestacions rituals i artístiques. El representant de l'homo sapiens més antic és l'home de Neanderthal (Alemanya), i en temps més moderns, l'home de CroMagnon (França).


Homo sapiens sapiens: Les seves característiques físiques són les mateixes que les de l'home actual. La seva capacitat cerebral és d'al voltant de 1400 centímetres cúbics. Es creu que va aparèixer a Europa fa al voltant de 40.000 anys. L'homo sapiens sapiens és el que va protagonitzar, a partir de l'any 10.000 a.C., canvis molt importants en l'organització econòmica i social, com les primeres formes d'agricultura i domesticació d'animals, i la vida en ciutats.
Evolució del crani:



El crani humà ha canviat dràsticament durant els últims 3 milions d'anys. L'evolució des de l'Australopithecus fins a l'Homo sapiens, va significar l'augment de la capacitat craniana (per ajustar-se al creixement del cervell), l'aplatament del rostre, el retrocés de la barbeta i la disminució de la mida de les dents. Els científics pensen que l'increïble creixement de mida del cervell pot estar relacionat amb la major sofisticació del comportament dels homínids. Els antropòlegs, per la seva part, assenyalen que el cervell va desenvolupar la seva alta capacitat d'aprenentatge i raonament, després que l'evolució cultural, i no la física, canviés la forma de vida dels éssers humans.
Informació extreta a Wikipedia. www.wikipedia.org
Treball realitzat per Joan Marc Doménech, Alejandro Marmelada, Xavi Puiggròs i Ferran Trepat

dimarts, 24 d’abril de 2007

El planeta Venus

El planeta Venus


Venus es el segon planeta del sistema solar partint des del sol. És un dels planetes interiors i dels planetes tel·lúrics. Popularment el planeta es conegut per dos noms: estrella del matí i estrella vespertina, ja que només es pot veure a l’alba i després de la posta del sol, degut a la seva proximitat a l’estrella del nostre sistema solar. El seu nom prové de la deessa romana de l’amor, probablement per ser el planeta mes brillant conegut en l’antiguitat. A l'estar en una òrbita interior a la terrestre la seua superfície presenta fases marcades (com les de la Lluna) que van ser observades per primera vegada per Galileo Galilei el 1610.





_ Característiques del planeta:










_ Atmosfera




Venus posseeix una atmosfera densa i càlida amb pressions en la superfície de 90 bars. L'atmosfera consisteix principalment en diòxid de carboni (96,5% en volum) i nitrogen (3,5%). Visualment el planeta està completament cobert per una densa i elevada capa de núvols compostos per gotes d'àcid sulfúric. La densa atmosfera de CO2 produeix un intens efecte hivernacle que no deixa escapar la calor i provoca temperatures de fins a 500ºC en regions poc elevades prop de l'equador del planeta. De fet, Venus posseeix temperatures superiors a les de Mercuri a pesar de trobar-se al doble de distància del Sol i rebre només un 25% de radiació solar.Els vents a nivell dels núvols són ràpids (de 350 km/h), bufen cap a l'est i decreixen en profunditat sent pràcticament inexistents en la superfície. L'origen d'aquesta súper rotació atmosfèrica no es coneix amb precisió.

_ Distàncies respectives entre els planetes



41.400.000 km distància Venus - Terra*



670.130.000 km distància Venus - Júpiter*



628.730.000 km Terra – Júpiter




_ Temps que es triga en arribar


Depèn de cada nau espacial. Cada una d’elles a trigat un cert temps però el normal es que trigui al voltant de quatre mesos.Aquí hi ha una taula amb les naus y el temps que van trigar ha arribar:





_ Informació extreta de:



* Informació del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) * Característiques del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català)*




Atmosfera: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) *




Distancies respectives entre els planetes: www.xtec.es/~rmolins1/solar/es/planetes.htm* Temps que es triga en arribar: www.spitzer.caltech.edu/espanol/edu/askkids/spacecraft.shtml
Treball realitzat per Denis Sainz, David Vilajosana, Pol Mas, Fèlix Montañés i Sergi Farré.

diumenge, 22 d’abril de 2007

El cervell

El cervell




El Sistema Nerviós està format pel S.N. Central i el S.N. Perifèric.

El Central està dividit en:
·El cervell que és el centre de l'activitat nerviosa, intelectual i motora.
·El cerebel regula l'activitat motora somàtica i intervé en la regulació i la distribució del to muscular i en el manteniment de la posició del cos.
·Per últim el tronc de l'encèfal que és el que regula els moviments voluntaris i la sensibilitat general.

El Perifèric dividit en: nervis, ganglis i receptors especialitzats.


Parts del cervell:
Hi ha un surc central que divideix en dos hemisfèris el cervell, l'hemisfèri dret i l'hesmisfèri esquerra.
Els dos hemisfèris són simètrics amb diferents funcions cada un.
Cada hemisfèri consta de un lòbul: frontal, parietal, occipital, temporal i de ínsula de reil.
Principals funcions que controla el cervell
-Les principals funcions són la motora (de moviment), la sensitiva (de sensibilitat) i de integració (la informació que rep).
-Les funcions de cada hemisfèri són les següents:
·L'hemisfèri esquerra produir i entendre els sons del llenguatge i el control dels moviments hàbils i gestos amb la mà dreta.
·L'hemisfèri esquerra, percepció dels sons no relacionats am el llenguatge (com la música, el plo...) i la percepció tàctil i localització dels objectes.
-Com s'ha comentat cada hemisfèri consta de lòbuls. Funció d'algun d'ells:
·Lòbul occipital: rep i analitza l'informació visual.
·Lòbul frontal: llenguatge, intel·ligència, personalitat.
·Lòbul parietal: sentits de tacte, equilibri.
Alteracions més conegudes
Són: els Accidents Vasculars, la Demència (Alzeimer), Pàrkinson, Hutington, Epilèpsia, Tumors Cerebrals, Hidrocefàlia, Atac Cerebral i molts altres no anomenats.
La cèl·lula del Sistema Nerviós Central
S'anomena Nerona. El cervell humà consta de 100 000 millons de neurones (del qual no desarrollem ni la meitat...).
Segons la seva funcio, són:
· N.Sensitives: condueix a l'impuls nerviós de receptors a centres nerviosos.
· N.Associativa: condueix a l'impuls nerviós de les neurones entre si.
· N.Motora: condueixen a l'impuls nerviós de centres nerviosos a organs efectors.
La neurona consta de tres parts:
·Cos cel·lular (soma): és d'on surten les prolongacions d'axons i dendrites.
·Axons: part de la cèl·lula que és conecta amb les dendrites d'una altre cèl·lula ( transmet l'impuls).
·Dendrites: prolongació d'una cèl·lula que va conectada a l'axó d'una altra (reben l'impuls).

Informació extreta de: Apunts de primer any de medicina de l'assignatura d'anatomia.
Imatges extretes de: uuhsc.utah.edu i www.ellaberinto.net

Treball realitzat per Carles Hidalgo, Enric Flecha, Gerard Campillos, Miquel Canal i Borja Moreno.
























divendres, 20 d’abril de 2007

Benjamín Thompson

Thompson, Benjamín Compte de Rumford (1753 - 1814)

El pas de la calor des de un cos que està a temperatura mes elevada a un altre que està a una temperatura mes baixa es de alguna manera anàloga al flux de un fluid, com pot ser l’aigua, des de una alçada superior a un altra inferior. Així doncs, no resulta sorprenent que les primeres teories sobre la propagació de la calor les tractessin com si fos quelcom semblant a un fluid calòric. Si un cos perd fluid calòric, la seva temperatura hauria de disminuir o hauria d’augmentar si el seu fluid calòric augmentes. Tot i que amb aquesta idea de considerar la calor com a un fluid s’explicaven moltes de les característiques relatives a la propagació de la calo, la teoria del fluid calòric resultava inconsistent amb les dades experimentals.

Sembla es clar que va ser Benjamín Thompson, també conegut com a compte Rumford de baviera, qui s’oposà seriament al concepte de fluid calòric. Atemorit per la propagació de la revolució francesa, el governador de Baviera encomanà al compte Rumford la supervisió dels canons construïts per a la defensa de les fronteres. En el procés de trasllat de l’anima dels canons, Rumford va observar que es produïa un augment de la temperatura en l’estructura del canó, en les virutes metàl·liques i en el propi taladrador, de manera que semblava generar-se calor contínuament en lloc de conservar-se, com predeia la teoria del fluid calóric.

Rumford dirigí una serie de experiments per mesurar el canvi de temperatura que succeïa al utilitzar maquinaria rudimentaria desfilada en el procés de taladrament. En un dels experiments va utilitzar aigua per refrigerar el taladrador i l’estructura del canó. Rumford va mesurar el augment de temperatura de l’aigua i va observar “la sorpresa que expressaven els semblantes dels allí presentis veient la gran quantitat d'aigua que s'escalfava, i que veritablement arribava a bullir sense cap foc». Rumford va concloure que la calor no podia ser una substància material, ja que semblava no tenir límit. Més aviat semblava que era el resultat del fregament o del treball realitzat per les forces de fregament.

El Conde Rumford, va néixer sota el nom de Benjamí Thompson en la localitat de Voburn, Massachusetts, en 1753, i la seva joventut no prometia una posterior noblesa. Va començar per dues vegades un aprenentatge, que no va arribar a concloure, amb altres tants botiguers. Un dels botiguers es va queixar a la mare de Thompson que Benjamí perdia més temps sota el taulell fabricant maquinetes, i llegint llibres de ciència, del que dedicava a atendre als clients. No obstant això, la fortuna de Thompson va canviar quan, als dinou anys d'edat, va contreure matrimoni amb una vídua rica de trenta-tres anys d'edat en la ciutat de Concord, New Hampshire, regió també coneguda com Rumford

En les guerres entre Bretanya i les seves colonies americanes, Thompson va ser leial a la corona i va servir com a Comandant en una companyia de la milicia. Quan els seus sentiments de lleialtat van arribar a coneixer-se, un grup de colons disfraçats d’indis van arribar fins a la mateixa porta de la seva casa i el van amenaçar amb omplir-lo de brea i emplumar-lo. En aquestes circumstancies Thompson va escapar a Boston amb un cavall, 20 dollars, i posant així la seva vida sana i estalvi.

Durant la revolució Americana, Thompson decidí per propi compte col·laborar amb els britànics, arribant a ser un oficial valerós i inventiu. De fet, després de veure com un dels seus cavalls s’ofegava al creuar un riu, inventà un flotador salvavides per a cavalls que transportaven el armament sobre el seu llom. També dissenyà un carruatge per transportar canons, que era arrossegat per tres cavalls i que permetia la seva posta en funcionament en 75 segons.

Després de ser armat cavaller per el Rei George III d’England, Thompson va passar a formar part de la cort de Teodoro, Elector de Baviera. Allí va dirigir una seria de experiments sobre les propietats de la seda, important producte de Baviera durant aquella época, entretenint a la cort amb càlculs tals com aquest: “si el vestit de seda de una dona pesa 28 onzes, el mes segur es que ella porti a sobre mes de 2000 milles de longitud de seda, com la que surt filada per el cuc...”

Anomenat general major per l’elector, Thompson va millorar l’equipament dels soldats i així, mentrestant investigava els materials que podrien proporcionar un major confort als seus soldats, descobrí el gran valor que te com aïllant tèrmic una pel·lícula d’aire atrapat. A mes a mes, Thompson proporcionà als seus soldats possibilitats de guanyar diners i sufragar les seves necessitats. En els experiments que va portar a terme per a determinar les millors condicions d’il·luminació dels asils per a pobres, Thompson establí una candela com a unitat patró per mesurar la il·luminació.

En el període que va des de la mort de l’emperador Leopoldo II i la coronació de l’emperador Francisco II, l’elector Teodoro, benefactor de Thompson, va disfrutar d’un breu regnat com a vicari del Sacre Imperi Romà. Encara que, com a vicari, Teodoro tenia poders limitats, un dels seus privilegis era el de elevar a una persona a la categoria de noble. De aquesta manera el 9 de maig de 1792 Teodoro exercí aquest privilegi i Benjamin Thompson va pasar a ser el Compte de Rumford.

Ja com a compte, va establir dos grans premis per a els descubriments científics relacionats amb la llum i la calor. Dits premis deurien ser medalles d’or o plata de valor igual al interès acumulat pel capital corresponent al alliberament original, i un de aquestos premis el controlaria la reial societat de London. Quan després de 6 anys no s’havia concedit cap medalla, el compte Rumford es va presentar a si mateix davant del comitè de selecció, i així en el 1802 es convertí en el primer receptor de la medalla Rumford. No obstant, els seus contemporanis no van reconèixer les seves fites, i quan en el 1814 va morir a causa d’una febre nerviosa, molt poca gent va assistir al seu enterrament.

En el segle XVIII el concepte de "fluids subtils", era un còmode calaix de sastre del que treure a voluntat les peces necessàries per a explicar determinades propietats. Una d'aquestes peces era el calòric, fluid misteriós que serviria per a explicar els intercanvis energètics en forma de calor entre els cossos. Aquest s'uniria a altres fluids anàlegs com, per exemple, el flogisto, els fluids elèctrics o l'èter.

Després de la termometria, el següent concepte fonamental de la teoria de la calor és el de capacitat calorífica. Al principi es creia que la quantitat de calor que un cos podia "acumular" en un determinat període de temps depenia de la seva massa i del seu volum. No obstant això, diferents experiències van posar de manifest que això no era així, sinó que existia una nova constant característica dels cossos que estava relacionada amb la capacitat acumulativa de calor dels cossos. Aquesta propietat era la calor específica.

La idea de calor específica la va utilitzar per primera vegada el professor de la universitat de Glasgow Joseph Black (1728-1799) en 1760. a més de fer importants descobriments en la química dels gasos, en la seva obra defineix també la calor latent per a amidar la calor necessària per a produir canvis d'estat en substàncies sense variar la temperatura. Precisament podem considerar les aportacions de Black menjo el començament de la calorimetria com ciència.

No obstant això l'obra de Black estava plena de contradiccions i d'errors, criticats per molts físics, entre ells per Bejamín Thompson, conegut com comte de Rumford, per als quals la calor era considerat com una forma de moviment. No obstant això, l'absència d'explicacions mecanicistes convincents va mantenir a molts físics en la còmoda i elàstica teoria del fluid subtil, amoldable a les necessitats de cada moment.

La teoría matemática del calor y su transmisión sería una conquista del siglo XIX, al desarrollarse la termodinámica. Sin embargo, no debemos olvidar que el camino que llevaría a dicha ciencia se inició con el más formidable ingenio del siglo XVIII: la máquina de vapor

La teoria del flogisto, avui superada, és una hipòtesi del segle XVII conforme a la qual pretenia explicar-se el fenomen de la combustió.

J. J. Becher va concebre aquesta teoria a la fi del segle XVII, si bé el responsable de la seva difusió i popularització va ser Georg Ernst Stahl, qui asseverava que la rovelli del metall era el resultat d'un procés de combustió. La teoria afirma que tots els materials inflamables contenen flogisto (substantiu derivat del grec phlogistos, que significa "inflamable"), una substància incolora, inodora, insípida i desproveïda de pes que s'allibera durant la combustió. Després d'haver cremat, la substància "desflogisticada" adquiriria la seva forma "veritable", convertint-se en calç.

La teoria recorda en certa mida a la noció de l’alquimia, d’acord amb la qual el foc es un dels quatre elements (aigua, aire, i la terra constituïen els altres tres) que conté una substància.

Les substàncies "flogisticades" són aquelles que contenen flogisto i, al cremar, queden "desflogisticades". Atès que s'havia observat que qualsevol substància crema durant un període limitat si la quantitat d'aire disponible és igualment limitada (en cas de trobar-se, per exemple, en un recipient estanc), es pensava que l'aire albergava una quantitat específica de flogisto. Per això, al residu d'aire que quedava després del procés de combustió (en realitat, una barreja de nitrogen i diòxid de carboni), se li solia denominar "aire flogisticat", doncs es pensava que durant la combustió aquest aire havia absorbit tot el flogisto. Així doncs, quan es va descobrir l'existència de l'oxigen, es va pensar que aquest seria "aire desflogisticat" capaç de combinar-se amb una quantitat major de flogisto i, d'aquesta manera, fomentar la combustió.

Finalment, determinats experiments van posar de manifest certes contradiccions. Cal mencionar entre aquestes el que alguns metalls guanyen pes al cremar en lloc de perdre’l, com seria d’esperar, donat que, teòricament, la combustió significa la pèrdua de flogisto. No obstant, la referida al flogisto va seguir sent la teoria dominant fins que Lavoasier demostrà que la combustió requereix oxigen, el que va resoldre la paradoxa de la pèrdua de pes i va suposar l’inici d’una nova teoria referida a la combustió.

treball realitzat pel grup 1 format per:
Borja Moreno Ramos
Carles Hidalgo Cerulla
Miquel Canal Estrada
Gerard Campillos Parra