En aquest blog els alumnes de 4t d'ESO tracten temes científics del seu interès. http://www.institucio.org/mestral

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Submarins

Submarins
Què és un submarí?
El submarí és un tipus d'embarcació que permet de realitzar viatges per sota l'aigua. N'hi ha de militars i civils. Els submarins poden anar impulsats per combustibles fosils. El terme submarí inclou un ventall de vehicles molt diferents, des de vehicles científics monoplaça que poden estar
submergits poques hores, fins a submarins militars nuclears gegants que poden estar mesos sota l'aigua.

El problema de tornar a surar


El problema de pujar i baixar per l’aigua ja el va solucionar William Bourne en el seu disseny del 1580. El divuitè artefacte del seu llibre ofereix una descripció lúcida de per què sura un vaixell (per desplaçar un volum d’aigua equivalent al seu pes) i de com, en disminuir el seu volum, es pot enfonsar. El submarí de Bourne estava equipat amb unes bosses que, a mode de manxa, podien inflar-se o desinflar-se d’aire per així augmentar o disminuir el volum de la nau. Un altre mètode consisteix en controlar el pes de la nau.
Al cap i a la fi, es tracta de regular la densitat del submarí. Si la seva densitat és superior a la de l’aigua, s’enfonsarà; si és menor, surarà. La densitat es pot regular modificant el volum de la nau,
com va proposar Bourne, o bé es pot regular modificant el seu pes, com fan els submarins moderns. Aquests darrers estan equipats amb tancs de llast que s’omplen completament d’aigua per submergir-se o d’aire (emmagatzemament com aire comprimit) per emergir.



Treball realitzat per: Oriol Vives, Xavi Bergadà, Adrià Cancho, Iván Márquez i Macel Sadurní.

Informació extreta de:
http://www.portaleureka.com/content/view/304/71/lang,ca/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Submar%C3%AD

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Els núvols

Els núvols: formació, classificació i senys del temps

Un núvol és un volum d'aire que es fa visible perquè conté moltes i minúscules partícules d'aigua, cristalls de gel, gotetes d'aigua congelada o una combinació d'aquests elements; al voltant de 1000 partícules per centímetre cúbic.
Els núvols es formaran quan el vapor d'aigua contingut en l'aire canviï d'estat i passi a ser líquid o sòlid, ja que en estat gasós és transparent.

Classificació dels núvols
La diferent composició dels núvols, fan que aquests puguin ser molt diferents els uns dels altres. Es poden classificar
per diferents criteris:constitució física, evolució, dimensió i altitud.

1. Núvols baixos
Estratus : Són núvols baixos que no tenen desenvolupament vertical. Formen una capa molt uniforme, semblant a una boira però
sense tocar al terra. Es presenten com una massa de color gris uniforme, però amb molt poca dimensió.
Estratocúmulus : Són núvols molt habituals i de gran extensió que poden cobrir el cel i ja presenten un cert desenvolupament
vertical. Si són molt foscos, indica que estan molt estratificats en diverses capes i poden semblar amenaçadors.
Nimbostratus : Núvols molt complexos, formats per una capa baixa, amorfa, de color gris fosc força uniforme. És el tipus de núvol que dóna una precipitació contínua i persistent, ja sigui d'aigua o de neu. Cobreixen gran part del cel, no tenen contorns definits ni relleus marcats i presenten una superfície molt mal definida.
Cúmulus : Són núvols densos de desenvolupament vertical que tenen la part superior en forma de cúpula amb protuberàncies arrodonides i una base horitzontal. Solen formar-se durant el matí, essent petites taques blanques en el cel que poden formar alineacions paral·leles a l'horitzó

Cumulonimbus : Són masses molt potents de núvols, amb un gran desenvolupament vertical, que formen una gran columna o torre i la part superior és de textura fibrosa i es pot estendre en forma d'enclusa. Generalment és producte del desenvolupament d'un cúmulus congestus. La base del núvol es torna molt fosca, i s'envolta de fragments de núvols baixos de tot tipus.




2.Núvols mitjos

Altocúmulus : Poden presentar una estructura filamentosa i altres vegades una aparença difosa, però sempre amb un creixement vertical. Poden ser precursors de sistemes frontals si es presenten en forma agrupada; els que es presenten més aïllats i com a nuclis individualitzats van darrere del pas dels fronts.
Altostratus : Són núvols que es presenten en capes uniformes, de color grisós i ocupen gran part del cel en forma de bandes uniformes. A traves d'aquests núvols el sol pot passar de forma esmorteïda.

3. Núvols alts
Cirrus : Són un dels tipus més freqüents de núvols més alts. Es troben a altituds superiors als 8 Km d'alçada i a
temperatures molt baixes, inferiors als -40ºC. Apareixen isolats en forma d'unitats reduïdes de núvols blancs, esfilagarsats
i són molt habituals en qualsevol època de l'any.
Cirrostratus : Tenen l'aparença d'un vel nuvolós molt prim, de color blanquinós, que acostuma a cobrir la major part del cel. És un tipus de núvol molt propi de sistemes frontals poc actius i molt desgastats, alhora que poden donar lloc a la formació d'halos quan els travessa la llum solar.
Cirrocúmulus : Petits núvols alts, de forma molt uniforme i formats per petites aglomeracions en forma de boletes d'aspecte sedós que solen presentar-se en bandes i poden tenir unes coloracions brillants i amb tonalitats del blanc
al gris.

Font d'informació: xtec i wikipedia.
Imatges obtingudes de: http://ozo.am.ub.es/~jtoda/nuvols.html

Treball realitzat per Àngel Casanelles

dilluns, 29 d’octubre de 2007

El manatí

El Manatí

El manatí és el nom comú d'un grup de grans mamífers aquatics de la familia (Trichechidae) i genere (Trichechus) també coneguts com vaques de mar.
El manatí és herbívor, i passa la major part del temps pasturant en aigües poc profundes. Els manatins habiten les arees costaneres poc profundes i els marjals d'America del Nord, Central, i del America del Sud, i el Carib.


Al neixer els manatins medeixen i pesen a prop de 30 kg i quan son grans poden arrivar a pesar 500 kg. I medir mes de 3 metres de llargada.Degut a que els manatins son animals de grans proporcions tenen pocs depredadors naturals, amb l’eccepció de l'home.

Un problema adicional es que els manatins es reprodueixen molt lentament. Als 5 anys els manantins ja estan preparats per aparellarse i produir una cria cada 2 o 3 anys, pero el periode de gestacio es de 13 mesos, un dels mes llargs en l'especie animal. La poblacio de manatins s'estima només en 2600 individus.

La major amenaça per els manatins es l’esser humà ja que degut amb la lentitud amb la que es desplaçen i l'agresivitat que tenen, que és zero són una presa façil per el home.
Tot i així an de afrontar altres perills com ara no colisionar amb els vaixells,també el fet de que es poden quedar atrapats en xarxes de pesca, s'empasen hams etc....

Els benefiçis que en treuen els humans es que del seu cos s'en extreu una gran quantitat de carn, tanta que pot alimentar una familia duran un periode bastan llarg de temps.

Informació extreta de la web www.campus.uab.es

Treball realitzat per Joaquim Cueva, Àlex Ramón

Els insecticides

Els insecticides

La funció dels insecticides és matar insectes. L’ús dels insecticides s’ha incrementat enormement en aquests últims temps en l’agricultura i en usos domèstics. Els insecticides, actuen sobre els insectes de diferents maneres; algunes vegades, actuen per via digestiva i altres, afecten a l’aparell respiratori.

L’estat en què s’utilitzen també és diferent; n’hi ha que es troben en estat líquid, com els compostos arsenicals que tenen la funció de matar els insectes devoradors; n’hi ha de sòlids, que es troben en pols finíssima i que tenen la funció de recobrir les plantes i també n’hi ha en estat gasós, que s’utilitzen en forma de boirina o vapor.

Durant la segona guerra mundial, l’exèrcit anglosaxó va utilitzar en grans quantitats l’anomenat DDT, l’insecticida més potent conegut fins ara, inventat l’any 1874 per un estudiant alemany anomenat Zeidler, però que no ve ser industrialitzat. L’anomenat DDT, s’utilitza en estat líquid i en pols. És tant potent, que molts científics han demanat que es prohibeixi la seva utilització, perquè si s’utilitzés sense mesures, podria fer desaparèixer els insectes pol·linitzadors, amb el resultat del qual les fruites i les llegums es convertirien curiositats.

La possibilitat de preparar algun insecticida en els quals algun dels seus àtoms sigui radioactiu, ha permès conèixer exactament la distribució del producte actiu a l’interior de l’insecte, la seva acció sobre determinades parts de l’animal, la naturalesa dels efectes residuals i la possibilitat que l’insecticida vagi a parar als aliments, especialment vegetals. Malgrat la garantia d’atoxicitat per a persones, animals i plantes amb els quals solen anunciar-se i vendre’s els insecticides, el cert és que no sempre resulta així, i pel seu ús poc moderat, s’han donat casos concrets d’extinció total d’espècies animals en una comarca.
Davant aquest risc, per contes de matar els insectes directament, s’estudia la manera d’impedir la seva reproducció, paralitzant el seu creixement mitjançant hormones i evitant, per tant, que arribin a adults i posin ous, esterilitzant els mascles per mitjà de radiacions, com s’intenta amb la mosca de l’olivera. Últimament, de les plantes s’han obtingut insecticides més eficaços que els d’origen químic i que no presenten cap perill per als altres animals.

Treball realitzat per Joan Fenoy.